Cites d'Interès

"Per tal de recuperar aquesta exuberància, aquest espai on retrobar-se amb les connexions que realment importen, fa falta molta més que les petites millores en l'entorn laboral individual i, fins i tot, més que els canvis en legislació laboral, tot i que val a dir que ambdues coses són també urgents i indispensables. Però en el sentit global, el que més cal és un seguit de mesures polítiques sobre el temps. Una comprensió i un reconeixemtn a nivell que les nostres vides són notes i que podem fer-ne el que vulguem.

La societat, com a tal, seguirá exigint coses de nosaltres, però en un món pensat per valorar les relacions interpersonals segurament serà més fàcil treure profit de la vida. Cal, tanmateix, que aquest canvi sigui equitatiu, que siguem capaços de redistribuir la feina (tant l'agradable com la menys agradable) de manera eficaç, per tal de tenir molt de temps lliure per fer allò que ens fa feliços. Seria un mòn en que cuidar els altres no seria una responsabilidad que carreguem a una part de la societat, o a un gènere en concret; un món on, a més, tothom tingués prou temps per tenir cura de les seves necessitats".

"Una paradoxa pertorbadora va lligada a aquest amor. Hi ha persones, possiblement són moltes, que s'estimen més els animals que els éssers humans. D'aquesta veritat gairebé mai no se'n parla. El patiment o la mort d'un animal pot comportar emocions més profundes que les que ocasionen les malalties humanes. El dolor dels animals, fins i tot des de la distància, m'enfosqueix l'esperit. Al seu gran llibre sobre els tigres, Ruth Padel, poeta i viatgera ens parla dels crits de la boa Constrictor en el moment en què és escorxada de viu en viu. Tant de bo no hagués llegit mai aquest passatge. Enverina els meus somnis, fins i tot a plena llum del dia. Estimar-se els animals més que els homes podria ser una prova fefaent d'un menyspreu visceral però velat per la crueltat de l'home, per la seva «bestialitat». Hi ha la intuïció que els animals tenen potser una dignidad, una lleialtat i una fortalesa davant del dolor i la injustícia que són inabastables per als humans, excepte en els casos comptats d'uns quants homes i dones. Això podria explicar un fet inquietant: l'amor i la compassió particularment intensos que es donen en homes d'un temperament ideològic despòtic i odiós. No són pas una tropa gaire edificant: Calígula i el seu cavall; Wagner i el seu terranova; Nietsche i el seu daltabaix mental en veure com fuetegen un cavall; Hitler desfet plors -l'únic cas de què es té constància- quan va haver d'obligar la seva estimada gossa alsaciana Blondie a baixar a l'infern del búnquer. Tint tots els motius per creure que són un covard físic, un mandarí burgès que sent rebuig i por davant de la violència. Tanmateix, sé del cert que si el meu gos es veiés amenaçat per un perill, si algú li infligís algun mal, la meva ira, el meu impuls per interposar-m'hi podria ser homicida. Si uns torturadors les emprenguessin amb la meva donma o els meus fills, els cridaria que es mantinguessin ferms i jo mateix miraria de fer el mateix. Si peguessin al meu gos o li buidessin els ulls, m'ensorraria immediatament, i els fallaria a tots. Aquestes veritats no són pas agradables. Desafien la raó i el que haurien de ser les jerarquies de l'amor humà. Susciten qüestions referides a inestabilitats primordials, a la supervivència d'afinitats zoològiques i de zones ombroses que subverteixen la nostra humanitat fràgil. Tanmateix, són veritats. Compartides, crec, per molts més del que es reconeix obertament. Odisseu diu adeu a Penòlè al cap de poc temps de tornar a casa. ¿Hauria marxat d'Ítaca si el seu gos Argos encara fos viu?".

La pedagogia hedonista dominant, en perfecta sintonia amb les lògiques del mercat a les quals em referiré de seguida, es basa essencialment en dues paraules clau: ràpid i fàcil. Els estudiants han de completar el seu itinerari de formació en els terminis previstos. En comptes de demanar-los un petit esforç més, però, el legislador ha optat per una rebaixa considerable de la càrrega de treball. Es tracta de fer-ho tot més fàcil per garantir l'accès a un diploma d'ensenyament secundari o d'un títol universitari. La raó calculatòria de la quantitas (el nombre d'estudiants que arriben a la «meta») no té gens en compte la qualitas (les competències reals madurades pels alumnes). Sobre aquesta qüestió específica, les paraules d'Steiner ressonen com una advertència: sense esforç, sense compromís, sense petits sacrificis quotidians, no és possible adquirir coneixement. No és veritat que les dificultats incitin a fracassar. Les dificultats, molt sovint, serveixen com a estímul per fer-ho millor, ens ajuden a afinar els instruments, ens preparen per a la fruïció de qualsevol conquesta, fins i tot la més humil.

Vanes paraules; ell hauria portat la seva càrrega més valerosament que nosaltres, sí, i tajbé l’hauria trobat més lleugera algun dia. Perquè és segur, és segur que això no és el final. És segur que encara hi haurà una alba un poderós matí que aixecarà el Vel i alliberarà tots els que en són presoners. No per a mi; jo moriré amb les meves cadenes, sinó per a les ànimes joves i fresques que no han conegut la nit i han despertat al matí, un matí en què els homes pregunten sobre els obrers, no si són blancs, sinó si saben treballar; quan els homes pregunten als artistes, no si són negres, sinó si en saben. Algun matí pot succeir això, en els molts, molts anys que encara queden per venir. Ara, però, el que se sent és el gemec de la mateixa veu profunda a la vora fosca rere el Vel, que diu: «Hi has de renunciar!». I jo he renunciat tot obeint aquesta ordre, i sense queixar-me, a tot excepte a aquella bonica forma jove que jeu tan fredament casada amb la mort en el niu que jo havia construït.

"I la Berta m'ho nota: has de reconnectar, has de reconnectar. Segons ella m'he convertit en algú de dretes. No només perquè exerceixo el meu dret de vot i, per tant, perpetuo (col·laboro en) un sistema feixista i opressor sinó perquè he cedit (abandonat) en la nostra i necessària Lluita Col·lectiva Del Contratot. Vaig renegar de fer el doctorat, no com ella, i vaig preferir posar-me a pencar (acceptar qualsevol feina). No m'en penedeixo: l'única certesa que em vaig endur de la carrera és que odio la institució universitària i sento un escepticismne total sobre l'existència d'un sistema de promoció interna neutral. Al final tots hem d'arremangar-nos, però ningú no està preparat per rendir-se als vint-i-pocs. Excepte jo, esclar, que de seguida que vaig provar la vida adulta (laboral) ja vaig enterrar les expectatives. I el pitjor de tot: sense fabricar-ne d'altres. I mira que a les dues ens ha anat bé. Però a la Berta millor. Si fes una llista, hi posés ordre i anés punt per punt, al seu costat, jo, una bola de fang. Seca, rància, desfigurada. Com un carrago clavat en un pal que fan passar per gelat. Jo no faig altra cosa que consumir oci Time Out i, en canvi ella, després de passar-se el dia a la biblioteca per justificar la beca d'investigació del ministeri, arriba a casa a la nit i s'aireja llegint algun estudi sobre Kierkegaard o el nou llibre de la Butler i comentant-lo amb l'Enric, santo de su devoción i també (sobretot) exprofessor nostre de la facultat".

"Benaurats tots aquells, Senyor, que tenen esperances, perquè les seves esperances es compliran.
Benaurats tots aquells, Senyor, que saben què és el dia i què és la nit, perquè tots ells aprofitaran el dia i aprofitaran la nit, gràcies al plaer del descans nocturn.
Benaurats tots aquells, Senyor, pels quals el passat va ser, el present és i el futur serà, perquè la seva vida avança com l'aigua.
Benaurats tots aquells que de nit somnien i que de dia recorden els somnis, perquè tots ells coneixeran l'alegria.
Benaurats tots aquells, Senyor, que de dia saben on han anat de nit, perquè el dia els pertany i els pertany la nit.
Benaurats tots aquells, Senyor, que de dia no recorden els camins nocturns, perquè per a ells serà la llum diürna".

"Els nazis envoltaren la idea d'exterminació pel treball amb floritures: és allò que trobem al llindar de Dachau, Arbeit macht frei, «el treball us farà lliures». Però al darrera de la seva «idealització» de la llibertat, de l'acció i de l'heroisme, s'hi trobava un dels exemples més esfereïdors de l'explotació de l'home per l'home que hagi donat mai la història de la humanitat. I ha estat en ple segle XX, tenint com a còmplices molts dels grans industrials que avui produeixen a Alemanya i a altres indrets del món sense cap entrebanc
Els deportats eren una mà d'obra baratíssima i que tenia l'avantatge que podia renovar-se constantment gràcies a l'expansió alemanya per Europa. El treball havia de servir, directament o indirecta, a l'economia de guerra dels nazis i, com veurem més endavant, la majoria dels camps d'extermini foren instal·lats a prop d'una fàbrica d'armaments, d'un terreny d'aviació, d'una mina, d'una estació i, com en el cas de Mauthausen i Gusen, d'una pedrera. Com diu Germaine Tillon, ex-deportada al camp de Ravensbrück, els camps no proveïen solament els tallers o les empreses que hi havia al seu voltant, sinó que molts empresaris en feien comandes i, amb un preu convingut, aquells els enviaven la mà d'obra. Els camps també enviaven a les fàbriques convertides en Kommandos exteriors els guàrdies i els gossos ensinistrats, els quals s'encarregaven d'adreçar els deportats, de fer-los treballar fins a l'extenuació i a la mort. Els qui morien eren substituïts per altres deportats i així els empresaris no havien de fer noves despeses. La majoria dels nostres deportats foren enviats a aquests Kommandos exteriors, com l'E.G. al Kommando de Dora de Buchenwald, en Joan Mestres a Heinkel de Sachsenhausen, en Miret-Musté a Floridsdorf de Mauthausen, la Secundina Barceló a Abteroda de Ravensbrück, etcètera".

 

Entrant a l'aula buida descobreix

una nostàlgia que no esperava.

Al capdavall, va ser por de la vida

-no un enlluernament per la ciència-

el que va dur-lo a la universitat.

I ara, el final, que no és una Aula Magna:

més aviat un passadís anònim.

Ni és tampoc una història d'amor,

sinó avatars de la supervivència.

I s'alegra de no haver portat mai

ni toga ni birret: li fan pensar

-com els hàbits dels jutges i fiscals-

que l'ofici que es fa amb una disfressa

amaga amb ella alguna cosa indigna.

 

(Poema del capítol Estació de França, 1999).