El Diari de Ferran Camas

Apunts sobre les meves investigacions jurídiques i inquietuds culturals

"Una paradoxa pertorbadora va lligada a aquest amor. Hi ha persones, possiblement són moltes, que s'estimen més els animals que els éssers humans. D'aquesta veritat gairebé mai no se'n parla. El patiment o la mort d'un animal pot comportar emocions més profundes que les que ocasionen les malalties humanes. El dolor dels animals, fins i tot des de la distància, m'enfosqueix l'esperit. Al seu gran llibre sobre els tigres, Ruth Padel, poeta i viatgera ens parla dels crits de la boa Constrictor en el moment en què és escorxada de viu en viu. Tant de bo no hagués llegit mai aquest passatge. Enverina els meus somnis, fins i tot a plena llum del dia. Estimar-se els animals més que els homes podria ser una prova fefaent d'un menyspreu visceral però velat per la crueltat de l'home, per la seva «bestialitat». Hi ha la intuïció que els animals tenen potser una dignidad, una lleialtat i una fortalesa davant del dolor i la injustícia que són inabastables per als humans, excepte en els casos comptats d'uns quants homes i dones. Això podria explicar un fet inquietant: l'amor i la compassió particularment intensos que es donen en homes d'un temperament ideològic despòtic i odiós. No són pas una tropa gaire edificant: Calígula i el seu cavall; Wagner i el seu terranova; Nietsche i el seu daltabaix mental en veure com fuetegen un cavall; Hitler desfet plors -l'únic cas de què es té constància- quan va haver d'obligar la seva estimada gossa alsaciana Blondie a baixar a l'infern del búnquer. Tint tots els motius per creure que són un covard físic, un mandarí burgès que sent rebuig i por davant de la violència. Tanmateix, sé del cert que si el meu gos es veiés amenaçat per un perill, si algú li infligís algun mal, la meva ira, el meu impuls per interposar-m'hi podria ser homicida. Si uns torturadors les emprenguessin amb la meva donma o els meus fills, els cridaria que es mantinguessin ferms i jo mateix miraria de fer el mateix. Si peguessin al meu gos o li buidessin els ulls, m'ensorraria immediatament, i els fallaria a tots. Aquestes veritats no són pas agradables. Desafien la raó i el que haurien de ser les jerarquies de l'amor humà. Susciten qüestions referides a inestabilitats primordials, a la supervivència d'afinitats zoològiques i de zones ombroses que subverteixen la nostra humanitat fràgil. Tanmateix, són veritats. Compartides, crec, per molts més del que es reconeix obertament. Odisseu diu adeu a Penòlè al cap de poc temps de tornar a casa. ¿Hauria marxat d'Ítaca si el seu gos Argos encara fos viu?".