12/01/2018
Ramón Pichot i "Germaine"
Coincidint amb l’inici de l’any nou 2018, he visitat al Museu Nacional d’Art de Catalunya, a Barcelona, l’exposició dedicada al pintor català Ramon Pichot (Barcelona, 1871-Paris, 1925): “Ramon Pichot. De Els Quatre Gats a la Maison Rose”, que restarà oberta al públic fins al 21 de gener.
El títol de l’exposició fa referencia a l’evolució d’aquest pintor des de les influències modernistes que va viure en els Quatre Gats, fins a la Maison Rose, al barri parisenc de Montmartre, on Pichot va viure durant molts anys i àdhuc va crear una cafeteria, que encara perviu.
El títol de l’exposició fa referencia a l’evolució d’aquest pintor des de les influències modernistes que va viure en els Quatre Gats, fins a la Maison Rose, al barri parisenc de Montmartre, on Pichot va viure durant molts anys i àdhuc va crear una cafeteria, que encara perviu.
Vaig tenir la gran fortuna de veure l’exposició a través de les explicacions de la Professora Veronique Michel, conferenciant diplomada de l’Escola del Louvre, les activitats de la qual en forma de cursos, visites o conferències recomano vivament.
El que més em va agradar de Ramon Pichot fou el colorisme dels seus quadres, que per a mi tenen un punt culminant en les pintures del Mediterrani de Cadaqués i el retrat de certs ambients de la Belle Époque parisenca; així com també, conforme a les explicacions de la Professora Michel, la seva abraçada a les corrents més modernes i progressistes d’aquells anys, sempre en l’intent de mirar cap al futur i no al passat històric, cosa que, per cert, avui és mes necessària que mai, i no em refereixo solament a l’art.
En el recorregut de l’exposició em vaig detenir sobretot en les pintures realitzades pe Ramon Pichot en el seu viatge a Andalusia, on va retratar algunes realitats de llavors, com el fervor religiós dels seus habitants (“Ofrena”),o les dones andaluses o d’ètnia gitana amb el seu corresponent tipisme folklòric (vegis, per exemple, “Tres amigues”),coses que pel que es veu eren molt valorades en aquell moment a França, ja que ho consideraven com una prova de l’exòtica Espanya. Tot i que m’agraden molt aquests quadres, trobo a faltar altres en els que el pintor hagués pogut oferir altres situacions i realitats que també es trobaven presents a Andalusia i a Espanya. Pot ser, aquesta contraposició d’escenes hagués servit per demostrar a l’Europa de llavors que no solament la religiositat era un producte específic espanyol.
Del període de Paris, em quedo amb les pintures realitzades a la model, i esposa posteriorment, de Ramon Pichot: “Germaine” (el nom vertader de la qual era espanyol, Laura Gargallo),que va formar part d’un triangle amorós i tràgic amb Picasso i el seu gran amic, pintor també, Carles Casagemas, el qual, desprès d’intentar matar a Germaine sense aconseguir-ho, es va suïcidar davant d’ella.
De fet, la imatge que acompanya aquesta entrada és el quadre de Germanine, de jove. Gaudiu de l’exposició si podeu.
El que més em va agradar de Ramon Pichot fou el colorisme dels seus quadres, que per a mi tenen un punt culminant en les pintures del Mediterrani de Cadaqués i el retrat de certs ambients de la Belle Époque parisenca; així com també, conforme a les explicacions de la Professora Michel, la seva abraçada a les corrents més modernes i progressistes d’aquells anys, sempre en l’intent de mirar cap al futur i no al passat històric, cosa que, per cert, avui és mes necessària que mai, i no em refereixo solament a l’art.
En el recorregut de l’exposició em vaig detenir sobretot en les pintures realitzades pe Ramon Pichot en el seu viatge a Andalusia, on va retratar algunes realitats de llavors, com el fervor religiós dels seus habitants (“Ofrena”),o les dones andaluses o d’ètnia gitana amb el seu corresponent tipisme folklòric (vegis, per exemple, “Tres amigues”),coses que pel que es veu eren molt valorades en aquell moment a França, ja que ho consideraven com una prova de l’exòtica Espanya. Tot i que m’agraden molt aquests quadres, trobo a faltar altres en els que el pintor hagués pogut oferir altres situacions i realitats que també es trobaven presents a Andalusia i a Espanya. Pot ser, aquesta contraposició d’escenes hagués servit per demostrar a l’Europa de llavors que no solament la religiositat era un producte específic espanyol.
Del període de Paris, em quedo amb les pintures realitzades a la model, i esposa posteriorment, de Ramon Pichot: “Germaine” (el nom vertader de la qual era espanyol, Laura Gargallo),que va formar part d’un triangle amorós i tràgic amb Picasso i el seu gran amic, pintor també, Carles Casagemas, el qual, desprès d’intentar matar a Germaine sense aconseguir-ho, es va suïcidar davant d’ella.
De fet, la imatge que acompanya aquesta entrada és el quadre de Germanine, de jove. Gaudiu de l’exposició si podeu.
