10/10/2017
25 anys treballant per a la Universitat de Girona
Aquest mes d'octubre compleixo 25 anys treballant per a la Universitat de Girona. Li he dedicat més anys dels que he viscut, i espero que el gra de sorra que pot suposar la meva tasca acadèmica serveixi per engrandir el seu prestigi. Tanmateix, en els actuals moments socials i polítics que estem vivint, junt amb l'actitud institucional de la Universitat, no em veig amb cap ànim de celebrar el meu aniversari professional. En tot cas, activaré uns minuts la memòria per recordar aquella etapa.
A principis de la dècada dels noranta vaig arribar a Girona per treballar en una entitat bancària mentre encara em quedava un any per finalitzar la meva carrera de Dret a la UB. Aquest any, justament, farà trenta que vaig iniciar la llicenciatura, però això ho festejaré en el seu moment. Solament voldria expressar ara que per a mi va suposar un trasbals vital accedir a estudiar a la Universitat venint d'una població pertanyent al que s'anomenava el "cinturón rojo" del sud de Barcelona (per a mi ja era un èxit personal i familiar haver pogut "creuar la Diagonal", com em repetia sovint). M'agradaria que molts estudiants que accedeixen a la Universitat ho visquessin com a un moment clau en la seva vida. Avui dia, a molts d'ells els sembla que accedir als estudis superiors és un pas més en la seva evolució educativa, i per tant, és una fita normal en la seva evolució vital. No ho és. La pèrdua de drets de la classe treballadora en el mercat de treball, les incerteses a nivell col·lectiu sobre el futur vital que no tenen aixopluc en mesures públiques de caràcter general, i la disminució de la cohesió social estan posant en perill les conquestes assolides per la nostra societat.
El meu origen determinava també que el que més interès em despertava en el Pla d'estudis de Dret era estudiar l'assignatura de Dret del Treball i de la Seguretat Social, que s'impartia a 4rt. curs de la carrera. Solament qui ha sofert a casa problemes en raó del treball d'un dels seus membres, sobre tot, pel fet de no tenir-ho, sap com ningú la transcendència que en la vida de tota persona té el treball. Per això desconfio, i ho faré sempre, de totes aquelles idees polítiques que no posen el treball de les persones com a eix fonamental dels seus programes o accions, o que busquen allunyar l'atenció dels treballadors i les treballadors d'allò que els hi és clau en la seva vida. L'estudi del Dret del Treball a la UB, com a eina que justament pretén dotar d'espais de llibertat a les persones en el seu treball, va emplenar totes les meves expectatives, naturalment, gràcies també als professors que em varen traslladar l'esperit d'aquesta branca del Dret, el Pr. Amorós i el Pr. Rojo Torrecilla, a qui agraeixo la seva dedicació als estudiants per portar-ho a terme.
Treballant a l'entitat bancària mentre acabava cinquè de carrera, l'any 1992 es va iniciar l'estudi de Dret a la Universitat de Girona, i justament el Dr. Rojo Torrecilla, em va oferir la possibilitat de ser contractat com a professor ajudant, contracte de caràcter mixt administratiu-laboral de quatre anys de durada. Per situar al lector, recordo que al banc on treballava m'havien ofert un contracte temporal de tres anys, tot prometent-me verbalment la seva conversió en indefinit. Fitxava 40 hores setmanals, amb algunes més de caràcter extraordinari (però no remunerades, un dels pocs incompliments a la normativa que vaig detectar),i cobrava en la moneda d'aquell moment l'equivalent a 800 € nets (que, en aquell moment, considerava un sou prou bo per a un administratiu bancari).
El canvi a la Universitat va ser profund. No havia de fitxar, a no ser per a la realització de les classes encomanades, sinó estudiar i fer els cursos de doctorat per poder fer la tesi. Vaig passar a cobrar uns 450 € (a uns cent euros del Salari Mínim Interprofessional d'aquell moment, equivalent a 338,25 €). Naturalment, em va ser difícil adaptar-me a la nova realitat professional, però en cap moment llavors (ni en els 25 anys posteriors),em vaig penedir de la decisió presa. Ser professor era la meva vocació. Estudiar sempre havia estat el meu refugi. Treballar com a servidor públic era un repte. Ho feia a més sota la tutela acadèmica de una persona i professional excel·lent. No sabia que em deparava el futur però amb la meva llicenciatura, sabia que tenia una base professional immillorable.
Els joves d'avui s'enfronten a una situació molt difícil (la taxa de desocupació juvenil a Espanya és del 38.7% segons un informe de la Comissió Europea d'aquest mateix mes). Però partint d'aquesta base, el que més m'entristeix és que els estudiants que estan a punt d'obtenir una titulació, com els de Dret on imparteixo docència, assumeixin acríticament un pessimisme vital davant el que els espera quan acabin el Grau. El combat contra aquest pensament és el que m'ocupa sempre els primers dies de cada curs, tot recordant-los contínuament la importància del títol que en un any o dos obtindran.
Aquesta militància es torna més difícil en els moments de conflictivitat política i de corresponent incertesa, on el pitjor és la sensació d'impotència o manca de control davant els esdeveniments que es van succeint. Aquesta pròpia sensació ja suposa una desqualificació per se dels actuals governants polítics. Naturalment, aquests poden portar a terme les accions que derivin de la seva ideologia, però justament per donar seguretat als governats, sempre en els marges mínims que estableixen les regles de joc que constitucionament ens hem donat.
Tampoc considero que la meva Universitat estigui fent el que li correspon fer, el primer de tot, servir de pont entre les visions polítiques i socials que estan arrelades a la societat i per tant, també al propi si de l'institució acadèmica, i no decantar-se exclusivament per una sola d'elles; la Universitat és una institució que ha d'integrar tots els coneixements i opinions sobre el funcionament social, amb el desig de poder conjuminar-les, però no pot assumir acríticament una d'elles, excloent a les altres. Això fa enxiquir el seu valor. Tampoc els responsables universitaris, des del Rector fins a qualsevol Degà de Facultat, poden emergir com a representants d'una de les visions d'un conflicte. En tant que tals càrrecs públics, han de mantenir la necessària templança per no deixar desamparats a membres de la seva comunitat, encara que siguin una minoria, o millor, justament per això.
La institució universitària ha de ser el referent de la societat en l'actual etapa històrica del mon, de la seva pluralitat, diversitat i transparència, i no una entitat uniformista on solament tenen cabuda exclusivament aquells que tenen una determinada visió del món; ha de vetllar per la prevalença de la raó, i no de qualsevol impuls que, tot i poder ser hegemònic, pugui ocasionar l'emmudiment d'una sola persona; i finalment, en funció de la llei, o, si es vol comprendre millor per alguns, en virtut d'unes regles clares i comunes del joc, en premiar a qui s'ho mereix en funció dels seus mèrits i capacitats i ser molt curós amb l'impossibilitat de malbaratar el nom de la Universitat o els seus recursos públics, mai en benefici privat. Una de les coses que més m'ha dolgut de la meva experiència és haver estat testimoni en algunes ocasions de l'afirmació que l'escriptor grec Markaris fa en una de les seves novel·les policíaques: "La gente cree que la Universidad es el templo del saber, comisario... Lo es, pero como sucede en cualquier otro templo, también allí se reparten las vestiduras. La única diferencia es que, en la Universidad, en el sorteo de la túnica prevalecen las alianzas sacrílegas, los contubernios y los intereses ocultos".
Ferran Camas. 10 d'octubre de 2017. 10:30 h.
El meu origen determinava també que el que més interès em despertava en el Pla d'estudis de Dret era estudiar l'assignatura de Dret del Treball i de la Seguretat Social, que s'impartia a 4rt. curs de la carrera. Solament qui ha sofert a casa problemes en raó del treball d'un dels seus membres, sobre tot, pel fet de no tenir-ho, sap com ningú la transcendència que en la vida de tota persona té el treball. Per això desconfio, i ho faré sempre, de totes aquelles idees polítiques que no posen el treball de les persones com a eix fonamental dels seus programes o accions, o que busquen allunyar l'atenció dels treballadors i les treballadors d'allò que els hi és clau en la seva vida. L'estudi del Dret del Treball a la UB, com a eina que justament pretén dotar d'espais de llibertat a les persones en el seu treball, va emplenar totes les meves expectatives, naturalment, gràcies també als professors que em varen traslladar l'esperit d'aquesta branca del Dret, el Pr. Amorós i el Pr. Rojo Torrecilla, a qui agraeixo la seva dedicació als estudiants per portar-ho a terme.
Treballant a l'entitat bancària mentre acabava cinquè de carrera, l'any 1992 es va iniciar l'estudi de Dret a la Universitat de Girona, i justament el Dr. Rojo Torrecilla, em va oferir la possibilitat de ser contractat com a professor ajudant, contracte de caràcter mixt administratiu-laboral de quatre anys de durada. Per situar al lector, recordo que al banc on treballava m'havien ofert un contracte temporal de tres anys, tot prometent-me verbalment la seva conversió en indefinit. Fitxava 40 hores setmanals, amb algunes més de caràcter extraordinari (però no remunerades, un dels pocs incompliments a la normativa que vaig detectar),i cobrava en la moneda d'aquell moment l'equivalent a 800 € nets (que, en aquell moment, considerava un sou prou bo per a un administratiu bancari).
El canvi a la Universitat va ser profund. No havia de fitxar, a no ser per a la realització de les classes encomanades, sinó estudiar i fer els cursos de doctorat per poder fer la tesi. Vaig passar a cobrar uns 450 € (a uns cent euros del Salari Mínim Interprofessional d'aquell moment, equivalent a 338,25 €). Naturalment, em va ser difícil adaptar-me a la nova realitat professional, però en cap moment llavors (ni en els 25 anys posteriors),em vaig penedir de la decisió presa. Ser professor era la meva vocació. Estudiar sempre havia estat el meu refugi. Treballar com a servidor públic era un repte. Ho feia a més sota la tutela acadèmica de una persona i professional excel·lent. No sabia que em deparava el futur però amb la meva llicenciatura, sabia que tenia una base professional immillorable.
Els joves d'avui s'enfronten a una situació molt difícil (la taxa de desocupació juvenil a Espanya és del 38.7% segons un informe de la Comissió Europea d'aquest mateix mes). Però partint d'aquesta base, el que més m'entristeix és que els estudiants que estan a punt d'obtenir una titulació, com els de Dret on imparteixo docència, assumeixin acríticament un pessimisme vital davant el que els espera quan acabin el Grau. El combat contra aquest pensament és el que m'ocupa sempre els primers dies de cada curs, tot recordant-los contínuament la importància del títol que en un any o dos obtindran.
Aquesta militància es torna més difícil en els moments de conflictivitat política i de corresponent incertesa, on el pitjor és la sensació d'impotència o manca de control davant els esdeveniments que es van succeint. Aquesta pròpia sensació ja suposa una desqualificació per se dels actuals governants polítics. Naturalment, aquests poden portar a terme les accions que derivin de la seva ideologia, però justament per donar seguretat als governats, sempre en els marges mínims que estableixen les regles de joc que constitucionament ens hem donat.
Tampoc considero que la meva Universitat estigui fent el que li correspon fer, el primer de tot, servir de pont entre les visions polítiques i socials que estan arrelades a la societat i per tant, també al propi si de l'institució acadèmica, i no decantar-se exclusivament per una sola d'elles; la Universitat és una institució que ha d'integrar tots els coneixements i opinions sobre el funcionament social, amb el desig de poder conjuminar-les, però no pot assumir acríticament una d'elles, excloent a les altres. Això fa enxiquir el seu valor. Tampoc els responsables universitaris, des del Rector fins a qualsevol Degà de Facultat, poden emergir com a representants d'una de les visions d'un conflicte. En tant que tals càrrecs públics, han de mantenir la necessària templança per no deixar desamparats a membres de la seva comunitat, encara que siguin una minoria, o millor, justament per això.
La institució universitària ha de ser el referent de la societat en l'actual etapa històrica del mon, de la seva pluralitat, diversitat i transparència, i no una entitat uniformista on solament tenen cabuda exclusivament aquells que tenen una determinada visió del món; ha de vetllar per la prevalença de la raó, i no de qualsevol impuls que, tot i poder ser hegemònic, pugui ocasionar l'emmudiment d'una sola persona; i finalment, en funció de la llei, o, si es vol comprendre millor per alguns, en virtut d'unes regles clares i comunes del joc, en premiar a qui s'ho mereix en funció dels seus mèrits i capacitats i ser molt curós amb l'impossibilitat de malbaratar el nom de la Universitat o els seus recursos públics, mai en benefici privat. Una de les coses que més m'ha dolgut de la meva experiència és haver estat testimoni en algunes ocasions de l'afirmació que l'escriptor grec Markaris fa en una de les seves novel·les policíaques: "La gente cree que la Universidad es el templo del saber, comisario... Lo es, pero como sucede en cualquier otro templo, también allí se reparten las vestiduras. La única diferencia es que, en la Universidad, en el sorteo de la túnica prevalecen las alianzas sacrílegas, los contubernios y los intereses ocultos".
Ferran Camas. 10 d'octubre de 2017. 10:30 h.
